Sota la llum tuberculosa d'un matí enneu, les campanes del muntanyó es dispersen com a cendra sobre l'aigua, cada toc esdevé una respiració que es fon amb el buf de la bissiga. El so sord de les campanes basses i el xisclament sec de les campanes agudes es barregen amb el siseig de les campanes d'altiplà, creant un linxam que flueix com un riu de fum. Aquest trencaclosques sutil, com les veus d'una comunitat d'altes cotes, etraçat per la brisa, convida a la respiració conscient, com si cada camp